BLOG

Es compliran aquestes dates 10 anys des que Espanya va aconseguir el seu triomf més important en un esdeveniment esportiu a nivell mundial: la copa del món de Sud-àfrica. Amb l?afegit que no va ser un campió més; la seva victòria va concitar un reconeixement unànime de justícia i bellesa, ja que practicava aleshores (des que Luis es va fer càrrec el 2004) un joc diferent de tot que s'havia conegut fins llavors, amb unes cadències de ritme i control psicològic mai vistes fins aleshores a l'alta competició per nacions.

No hi havia solistes, però l'harmonia acompanyava els moviments d'una orquestra ben afinada que més aviat roncava gairebé tot el temps com un felí mandrós, per deixar anar la urpada letal d'improvís i tornar el partit a una calma prèvia. Com una pedra llençada en un estany tranquil.

L'observador podia comprendre que estava veient alguna cosa nova que desmuntava els esquemes en què el joc havia estat percebut durant més d'un segle. El seleccionador alemany, Löw, ja escaldat de la final de l'Eurocopa del 2008, va declarar al final de la semifinal a Sud-àfrica que Espanya era l'equip més fort a què s'havia enfrontat mai. Un entrenador que ja va quedar noquejat el 2008 no per perdre, sinó per la forma i la manera com el seu equip havia estat tret del partit: sense ocasions, sense contrajoc, sense fer valer la seva força física contra un eixam de baixets ben col·locats passant-se la pilota sense aparent perill, en llargs soliloquis a primer cop d'ull inans però que anaven minant pacient i implacablement les possibilitats germanes fins a convertir el seu pas pel camp en la viva imatge de la impotència i de la irrellevància. I era una semifinal d?una copa del món.

Desgraciadament per a Alemanya, per a Löw, que cal imaginar com el comandant meticulós d'una divisió panzer , la selecció espanyola es va convertir en la seva bèstia negra i podria intuir-se que el seu repte personal més important des del 2008 va ser poder vèncer Espanya en una fase final amb les mateixes armes que el van aniquilar sense una paraula més alta que una altra dues vegades. Una pluja fina, una espita de gas a petites però ininterrompudes dosis letals que havia assolat Alemanya portant-la a una mort dolça que segurament va encaixar en el seu fur intern com una humiliació sense precedents. Però aquesta venjança no s'ha produït des de llavors; es pot atribuir simplement als sorteigs i les circumstàncies, però fonamentalment ha estat perquè Espanya n'ha baixat el rendiment. Podria aventurar-se fins i tot que el que hagués satisfet personalment Löw hauria estat guanyar Espanya al Brasil i, llavors sí, sortir campiona, si bé va quedar a l'aire la sensació que havia guanyat subrogant-se en els mètodes d'Espanya. Doncs Espanya va abdicar de si mateixa al Brasil sense cap raó objectiva, sense cap anàlisi, sense cap paciència ni estratègia, moguda per impulsos irracionals i una planificació nefasta en altura, única selecció que ho va fer, sense aclimatar-se correctament a les condicions de calor i humitat on es disputarien els partits.

Moguda també en part per la mentalitat de la premsa i les palanques emotives associades al Reial Madrid. Gairebé sempre que ha caigut la selecció en mans de l'entorn madridista, promocionant els seus jugadors per sobre dels mèrits, i al seu entorn, la selecció s'ha estimbat en la irrellevància.

Sense que hi pugui oposar l'etapa de Del Bosque, trufada d'adn blaugrana a l'equip triomfador que tot i així va coquetejar amb el desastre massa sovint.

La inclusió de Casillas a l'equip titular va ser el detonant del descens als inferns al Brasil, en companyia d'un nacionalitzat (brasiler?! ). Costa esperat pel Bosc de les seves lesions com un mannà absurd, nul i incapaç d'entendre el paper de 9 en un joc elaborat.

Mentre ens auto condemnàvem, Alemanya, ferida en el seu orgull i fascinat el seu comandant alhora, havent disseccionat el joc espanyol i afusellat les seves cadències, va obtenir la primera copa del món d'un equip europeu a Amèrica del Sud, fent set gols al Brasil a casa seva, en la humiliació més gran dels pentacampions en tota la seva història.

Un setial que podria haver ocupat Espanya, inventora de la patent.

Des de llavors, l'Eurocopa 2016 va significar una nova decepció com ja s'ha apuntat en un altre lloc, amb un del Bosc depassat i inane, passat per sobre als vuitens davant d'Itàlia en una primera part directament indigna.

El seu relleu per Lopetegi va donar un lleuger respir i un cert retorn a un concepte més canònic del joc que es va malbaratar en el pitjor moment al mundial de Rússia, amb la intervenció catastròfica del Reial Madrid la mateixa setmana d'inici de la competició ( i capritxosa , doncs Lopetegi va durar 107 dies al nou càrrec) i, per arrodonir, la seva substitució federativa per Hierro, un altre home del Reial Madrid al capdavant, ( ¡més fusta!), inexpert com a entrenador i nul en la seva aportació, tenint el dubtós honor d'haver assegut Iniesta als vuitens davant de Rússia com Del Bosque va asseure Xavi davant de Xile, amb resultats coneguts. Es pot dir que han tingut a la seva disposició la pedra filosofal i l'han fet servir en moments crítics de petjapapers.

Que lamentable recordar ara la imatge de jugadors i tècnics abans dels penals a vuitens davant de Rússia, parlant sense haver reservat el canvi del porter, sense saber fer, improvisant, sense determinació ni autoritat i sense la sort que no mereixes.

Després del desastre rus, va arribar Luis Enrique i contra tota lògica vam quedar fora de la Lliga de nacions per un joc carrincló d'anada i tornada que ens igualava a la resta de seleccions, sense que en el fracàs i en un estil personal que algun pot confondre amb personalitat, es donés per al·ludit.

La trista situació familiar del seleccionador el va obligar a fer-se de banda, i la selecció va trobar gairebé per casualitat la seva oportunitat de regenerar-se amb Moreno, que havia tornat a fer recitar a Espanya el seu llibret de control i bon joc, però de nou ha tornat la burra al blat ( això és Espanya!) i la federació ha refet a Luis Enrique, fins ara còmode en el seu paper altiu, del sostenella i no esmena tan desolador, amb el qual, ja ho hem comprovat, ens abonem a un posat prepotent ia sortir per la porta del darrere sense que tingui la culpa de res.

Ja acaba aquesta petita sèrie amb un enllaç a un escrit que resulta un resum perfecte de la situació publicat al diari argentí Clarín després de l'eliminació a Rússia 2018.

https://www.clarin.com/deportes/mundial-2018/espana-renuncio-idea_0_HJwrKqDMX.html