El passat 30 d’abril de 2020 el Consell Superior d’Esports va dictar una resolució mitjançant la qual realitzava una sèrie de recomanacions a les federacions esportives sobre que fossin elles mateixes les que resolguessin el futur de les competicions esportives que organitzaven però que fossin considerades NO professionals.

L’esport està previst a la Constitució espanyola en l’art. 43.3 CE dins dels principis rectors de la política social i econòmica. En concret s’indica «Els poders públics fomentaran l’educació sanitària, l’educació física i l’esport. Així mateix facilitaran l’adequada utilització de l’oci ». Just en l’art. 43.1 CE es reconeix el dret a la salut. D’una lectura atenta d’aquests preceptes vam arribar a la conclusió que la salut és un dret protegit, però en tot cas els poders públics són els responsables de protegir la salut ia més fomentar l’esport, sent l’esport una activitat vinculada a la salut, però també amb connotacions econòmiques, ja que l’esport d’alt rendiment i el professional, sens dubte, és un treball i el dret a la feina de l’art. 35 CE és un altre dret fonamental.

Quan el Consell Superior d’Esports en lloc de tutelar el dret a la salut de la mà de l’Ministeri de Sanitat, el passat 30 d’abril de 2020 decideix oblidar-se que el 28 d’abril de 2020 el Consell de Ministres va aprovar el PLA DE L’desescalada per anar sortint de l’Estat d’Alarma a la recerca de la normalitat, sens dubte, el Consell Superior d’Esports va envair les competències de l’Ministeri de Sanitat i en certa manera va desobeir el PLA dE l’desescalada publicat a 2 dies abans. Diferents federacions que gestionen competicions no professionals van prendre les decisions que van estimar pertinents, però sens dubte, la RFEF és la que pitjor de totes les federacions ha gestionat aquesta situació, ja que com és sabut les competicions que gestiona i organitza la RFEF poden ser considerades des un punt de vista teòric com no professionals, però la realitat és que l’activitat econòmica de la categoria de la Segona Divisió B amb 80 equips (molts d’ells amb forma de SAD, i altres tants com el 25% sent filials d’equips de 1a i 2a divisions de la LNFP, és a dir, sent entitats professionals que també són SAD, i molts altres clubs amb altíssims pressupostos). Tampoc podem perdre de vista l’exigència normativa federativa que com a mínim 10 jugadors siguin professionals per plantilla dels 22 jugadors que han de tenir fitxa, la qual cosa ens col·loca «de facto» en què la categoria de la Segona Divisió “B”, sens dubte , és una categoria professional. A més, els jugadors estan representats per sindicats (AFE o FUTBOLISTES ON) i existeix una Comissió Mixta entre AFE-RFEF per analitzar possibles incompliments d’un conveni col·lectiu laboral. És a dir, l’escenari de la Segona Divisió “B” és el d’una competició professional de totes totes i en tota regla, el premi és ascendir a la Segona Divisió “A”, la qual ja és considerada com a categoria professional sense cap tipus de dubte. Però des del punt de vista jurídic els jugadors de les dues categories estan emparats pel RD 1006/1985, d’esportistes professionals, i els clubs i SAD per als que treballen són entitats professionals que tenen pressupostos elevadíssims, i en el cas dels 4 clubs o SAD que l’any anterior han baixat des de Segona Divisió A tenen fins i tot una ajuda econòmica de la pròpia LNFP de diversos centenars de milers d’euros (aquest any han estat GIMNÀSTIC dE TARRAGONA, CÓRDOBA i RAIG MAJADAHONDA).

En definitiva, quan RFEF segueix tenint en compte la Segona Divisió «B» com a categoria no professional, i decideix el 8 de maig de 2020 que la competició regular no es podrà tornar, sense dubte, que calia obviar els principis rectors econòmics bàsics que haurien de ser cal tenir en compte una hora d’analitzar si estem davant d’una competició professional o no. De fet, la pròpia llei de l’esport en el seu art. 46.2 reconeixem dos paràmetres clars que el CSD ha de tenir en compte per valorar si una competició és professional o no «entre altres, l’existència de cicles laborals entre clubs i esportistes i la importància i dimensió econòmica de la competició». Sin duda, entre esport i economia hi ha un clar clínic que és quan el deportat té connotacions professionals entre clubs i esportistes, i d’allò que l’escenari real planteja a la competició de la Segona Divisió «B» que seria únicament una jugada per 16 equips i no pels 80 totals, i que la llei regularment havia acabat per acabar, però sense embargar la competència d’ascensió sí que es disputarà, endinsant-vos una sèrie d’escenaris clarament discriminatoris ja que no s’ha tractat igual a tots els clubs ni a tots els treballadors dels clubs, i sobretot seran premis als 16 que també tindrien possibilitat de disputar les eliminacions d’ascens, però també seran prèviament a altres 16 equips que podrien tenir dinàmica esportiva podent haver acabat descendint una 3a divisió, i per un altre costat, se castiga i discrimina clarament els classificats entre la 5a i la posició 16a. Sense duda, massa fronts oberts, en aquestes actuacions que són qüestionables,  que han estat dutes a temer tant per CSD com per RFEF, que donaran de parlar i molt.