La legislació en Dret esportiu pel que fa a l’activitat de la competició federativa data de l’any 1990 (Llei 10/1990, de 15 d’octubre, Llei de l’Esport) i tres dècades més tard queda demostrat que el sector de l’esport necessita una profunda remodelació legislativa. El context dels anys 80 de l’Segle passat va ser controvertit i els jugadors professionals de 1a Divisió van haver d’anar a la vaga a la temporada 1984/85 per aconseguir reconeixements, com el RD 1006/1985. Tampoc té desperdici rememora l’episodi conegut com “Motí d’Hesperia” en què jugadors del primer equip de l’FC Barcelona van reivindicar els seus drets, i entre ells l’alta en seguretat social, ja que mentre els internacionals madridistes sí que ho estaven, els barcelonistes no. Per tant, el context de l’legislador de 1990 era el propi d’una transició d’una peculiar cultura empresarial esportiva, que va haver de ser abordada. En efecte, el legislador de 1990 parlava d’esportistes professionals, d’alt nivell i federats. Per determinar la classificació hem d’acudir a altres cossos legislatius i així vam arribar a l’esmentat RD 1006/1985, de 26 de juny, pel qual es regula la relació laboral especial dels esportistes professionals. En concret, l’article 1 de l’esmentat RD diu “Art.1. Àmbit d’aplicació. Un.- El present Reial decret regula la relació especial de treball dels esportistes professionals, a la qual es refereix l’article segon, número u, apartat d) de l’Estatut dels Treballadors. Dos.- Són esportistes professionals, els quals, en virtut d’una relació establerta amb caràcter regular, es dediquin voluntàriament a la pràctica de l’esport per compte i dintre de l’àmbit d’organització i direcció d’un club o entitat esportiva a canvi d’una retribució “. És evident que els jugadors de 1a i 2a Divisió a l’pertànyer a l’Associació de la Lliga Nacional de Futbol Professional tenen un tractament d’altíssim nivell tant jurídic com econòmic. No obstant això, està clar que els futbolistes professionals que militen a 2a B i 3a no tenen aquests privilegis, i això deriva del fet que no es realitza un tractament de qualitat a la categoria de bronze, ja que compta amb 80 equips (gairebé el doble que els que componen les dues categories professionals), i no hi ha un ordre econòmic ni jurídic que permeti delimitar degudament a aquesta categoria.

L’article 122 de l’Reglament RFEF estableix que “1. Els futbolistes es classifiquen en funció de la retribució que perceben per la seva activitat futbolística, a professionals ia no professionals. 2. Els futbolistes que percebin una retribució que superi la compensació de despeses derivades de l’activitat futbolística, seran professionals, i de tramitar llicència tipus “P”, amb independència de la categoria a la qual estigui adscrit l’equip pel que s’inscrigui el futbolista. la sol·licitud d’aquesta classe d’inscripcions s’ha de presentar amb una còpia de l’contracte de l’futbolista “. L’article 121 de la mateixa Reglament exigeix ​​als clubs i SAD de 2a B un mínim de 6 fitxes P. Arribats a aquest punt és inqüestionable que a 2aB hi ha esportistes professionals per imperatiu normatiu, però per altra banda, si tenim en compte que la categoria de bronze és exigent, que els clubs i SAD que la componen són entitats professionals, i que cada vegada són més els jugadors professionals que hi ha en aquesta categoria, sent els pressupostos dels 4 equips que cada any baixen absolutament milionaris (se’ls retorna el cànon de la Lliga Professional de 2 milions, més l’ajuda pel descens) i que altres equips pretenen pujar a 2a a i competeixen amb alts ingressos que no deriven dels drets de televisió i que sí que deriven d’abonaments, patrocinis, i assistència de públic el dia de partit, doncs sens dubte, ens trobem davant d’un mercat de 80 equips professionals que, lamentablement , la normativa exclou de considerar-professionals. En efecte, la gran qüestió que es debat en les últimes setmanes és el possible escenari de greuge comparatiu entre els esportistes professionals de 2a B i els de 1a i 2a A que sí que han pogut exercir el seu dret a la feina.

La pandèmia de l’covid19 és un fet excepcional que pot permetre adoptar decisions excepcionals, però mai una decisió excepcional pot discriminar ciutadans per raó de sexe, de categoria professional, i això sota cap concepte. El CSD i el Ministeri de Sanitat permeten la volta a l’esport professional, d’alt nivell i federatiu, però no obstant això RFEF no té legitimitat per dictar una resolució contrària als mandats de CSD, Ministeri de Sanitat i vulnerant a més el dret a la feina de centenars de treballadors de el futbol professional als quals no els permet competir. No oblidem el que podem llegir en l’Exposició de motius de la Llei de l’Esport diu “La Llei presta, així mateix, una atenció específica a les Federacions esportives espanyoles ia les Lligues professionals com a formes associatives de segon grau. Per primera vegada es reconeix en la legislació la naturalesa juridicoprivada de les Federacions, a el temps que se’ls atribueixen funcions públiques de caràcter administratiu. És en aquesta última dimensió en la qual se sustenten les diferents regles de tutela i control que l’Administració de l’Estat pot exercir sobre les Federacions i que la Llei, cautelarment, ha establert amb un absolut i exquisit respecte dels principis d’autoorganització que resulten compatibles amb la vigilància i protecció dels interessos públics en presència “. L’article 41 Llei de l’Esport regula les lligues professionals, i els arts. 7 i 8 regulen el CSD, mentre que l’article 30 regula la Federació esportiva. Queda clar que una federació tot i ser una entitat privada la mateixa té “el segell d’oficialitat” i és “organisme col·laborador de l’Administració”, motiu pel qual una resolució dictada per la RFEF pot enquadrar-se en l’àmbit de l’delicte de prevaricació administrativa de l’art. 404 Codi Penal.

Amb la deguda cautela creiem que la decisió de la RFEF dictada el passat divendres a la Comissió Delegada entra en un escenari jurídicament gris. En efecte, la resolució que va aprovar la proposta que el president de la RFEF venia exposant des de mitjans d’abril de concloure la temporada i no reprendre-és arbitrària. No perdem de vista que el Protocol publicat per CSD i Ministeri de Sanitat, més les ordres ministerials corresponents que permeten el retorn a l’esport, estan sent aplicats per la 1a i 2a Divisió. No obstant això, la decisió de reprendre parcialment la competició de 2a B i 3a pot vulnerar el marc constitucional i el marc normatiu existent i vigent. D’una banda, des del pla constitucional, el dret a la feina de l’art. 35 de la Constitució espanyola més el dret a la llibertat d’empresa de l’art. 38 de la mateixa Constitució provoca que els treballadors i les empreses de 2a B es vegin clarament discriminades per raons que la RFEF no explica, però si les raons són estrictament federatives, és a dir, considerar la 2a B com no professional, sens dubte, és una discriminació negativa que titlla d’inconstitucionalitat la decisió de no reprendre la temporada per 64 equips, però sí permetre que altres 16 equips juguin unes eliminatòries d’ascens exprés. Per tant, s’entreveu una segona discriminació que ara afecta estrictament als treballadors futbolistes de 2a B i clubs de 2a B, ja que 64 empreses no tornen a l’activitat però 16 sí, ia més, les 16 que sí que tornen poden tenir el premi final d’ascendir a la Lliga espanyola professional i aconseguir els beneficis milionaris dels drets de televisió, la qual cosa obre l’escenari d’una tercera discriminació arbitrària que la RFEF va acordar divendres passat.

En el pla de la legislació i normes ordinàries ens trobem que cap precepte legal permet a la RFEF acordar el que va acordar. En aquest sentit, l’article 187 Reglament General de la RFEF “Article 187. Temporada esportiva. 1. La temporada oficial s’iniciarà el dia 1 de juliol de cada any i conclourà el 30 de juny de el següent. 2. Les competicions organitzades per les Federacions d’àmbit autonòmic que qualifiquen per participar en les d’àmbit estatal hauran de finalitzar quinze dies abans, al menys, de la data assenyalada per al començament d’aquestes últimes “. És a dir, el divendres 8 de maig de 2020 decideix suspendre la competició de 2a B i 3a, excepte unes possibles eliminatòries d’ascens exprés. No obstant això, les 10 jornades de lliga regular pendents podrien jugar-se si els clubs de 2a B i 3a haguessin tornat als entrenaments com el Ministeri de Sanitat va autoritzar el 3 de maig de 2020 efectes 4 de maig de 2020. Parlem de 10 jornades de lliga regular que poden jugar-se en 5 setmanes a raó de dos partits setmanals des de l’última setmana de maig, i així el 30 de juny s’acabaria la temporada. Arribat el 30 de juny i amb tota la lliga regular acabada seria el millor escenari per decidir si es practiquen eliminatòries d’ascens de playoffs o no. En aquest sentit, s’acorda no reprendre l lliga regular, però es resol de forma no ajustada a la previsió de l’Article 188 Reglament General RFEF “Alteració de les competicions i dels períodes d’inscripció. En cas de força major o circumstàncies excepcionals, la RFEF podrà suspendre total o parcialment les competicions, així com prorrogar o reduir els períodes d’inscripcions, en coordinació, si escau, amb la Lliga Nacional de Futbol Professional, quan així resulti legalment oportú “. La decisió presa el divendres té difícil encaix normatiu, i alguns clubs ja han anunciat la impugnació de la mateixa davant les autoritats jurisdiccionals.