El delicte fiscal i els esportistes

Aquesta última setmana ha estat Marcelo (futbolista del Reial Madrid) qui arribarà a un acord amb la Fiscalia per dictar una sentència en la qual es declari culpable d’un delicte fiscal per l’exercici 2013 de l’Impost de la Renda de les Persones Físiques ( IRPF). No fa molt l’acord aconseguit per Mascherano (futbolista, ex del FC Barcelona).

 

Sembla que la condemna exemplar -imperida- que va recaure sobre Messi (futbolista del FC Barcelona) ha frenat els ànims de molts futbolistes que, quan es veuen amenaçats per un judici penal per presumpte delicte fiscal, prefereixen assumir la culpabilitat i declarar culpables i d’aquesta manera d’evitar el judici oral i així veure com la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat rebaixen considerablement les seves pretensions punitives.

 

Quan escric sobre no merescuda la condemna sobre Messi, ho faig des del màxim respecte tant a la Sentència de la Diputació de Barcelona com a la del Tribunal Suprem, però aquest respecte no obliga a assumir la tesi de deliberada ignorància.

 

A mi manera de veure, el futbolista del FC Barcelona no va tenir mai el domini del fet que pot convertir-se en autor del delicte de defraudació a l’Agència Tributària, per tant, el jugador de escassos 18 anys d’edat quan es va iniciar la complexa trama de cesión dels seus drets d’imatge a diverses societats mercantils afincades fora del territori del Regne d’Espanya, és gairebé impossible que tingui els coneixements suficients per orquestrar aquest tipus de negocis. A més, el delicte fiscal requereix un dolo específic que tendeix a pretendre eludir les obligacions fiscals, i el revers del dolo és l’error de prohibició.

 

En aquest mateix sentit, Mascherano o Marcelo difícilment pot conèixer la diferència entre I.R.P.F. o el Impost de Societats (I.S.), o si un determinat import ha de tributar per un o altre impost, ja que són qüestions tècniques que els esportistes desconeixen, pel fet que no tenen formació tècnica jurídica tributària al respecte.

 

No perdem de vista que el Codi Penal en l’art. 305 tipifica l’acció d’eludir el pagament de tributs, i que quan un esportista tributa els seus drets d’imatge per una societat mercantil, si els contractes mercantils estan correctament realitzats segons la legislació vigent, la tributació fora del I.R.P.F. no té raó de ser que sigui valorada per l’Advocacia de l’Estat, o la Fiscalia o els jutjats o tribunals com “eludir el pagament de tributs”.

 

Si l’esportista ha estat tribut per l’I.S. no ho fa per esquivar el pagament, més ho fa perquè els seus assessors així ho aconsellen.

 

Finalment és bo analitzar les raons per les quals no es jutja als assessors dels esportistes que es veuen immersos en aquests problemes d’ordre jurisdiccional penal, ja que al tractar-se de delicte fiscal, sens dubte, els assessors tributaris haurien de donar com a mínim les explicacions pertinents davant jutjats i tribunals per veure si realment són els esportistes els autors d’aquests delictes o per contra són els assessors que decideixen tècnicament en lloc dels esportistes.

 

A la nostra manera de veure seria convenient una dosi d’major valentia professional per part dels assessors per assumir responsabilitats i no deixar en solitari davant el perill als esportistes, els quals no són responsables de molts dels desaguisados ​​legals en els quals es veuen immersos .

By | 2018-05-19T20:19:50+00:00 maig 19th, 2018|Uncategorized @ca|0 Comments

About the Author:

Leave A Comment