BLOG

La tristesa d'Espanya no és perdre. No es tracta de perdre. Es tracta de com i per què perds. Es tracta que havies tingut una idea, havies tingut el coratge de canviar allò de sempre i anar cap a alguna cosa nova, creada per tu, amb l'orgull de l'autòcton. Havies imaginat una nova manera de jugar que et permetia sortir del forat on portaves tota la vida. Havies enlluernat, havies trencat les lleis de la física, havies subjugat els que mai no et van mirar més que per sobre de l'espatlla. T'havies ficat a la pomada i més que això: la pomada eres tu. I ho havies fet amb els teus propis materials, menyspreats durant dècades per elevar-se en una harmonia i cadència mai vistes.
Havies enamorat i despertat l'enveja i l'admiració a parts iguals, havies ensenyat el camí i encara et guardaves algunes cartes sota la màniga.
I mai no havies perdut aplicant la teva medicina.
Però has anat tornant al que més t'agrada: llençar allò aconseguit, cansar-te de guanyar per poder dedicar-te a queixar-te per perdre.
La solució la tens a l'abast, però és més fort fugir de l'avorriment. Perquè tot t'avorreix: guanyar, perdre, tant se val si pots tenir un empedrat on carregar-ho tot.
No es tracta de perdre al camp, sinó de perdre a la vida.
I ara, feliçment, pots dir que tornes a la teva zona de confort, la del lament irreflexiu on, tu bé ho saps, és on menys t'avorreixes.